Paraules clau:
Llengua, innovació, reflexió, projectes i actitud.
Síntesi:
Els autors parlen de la innovació com una actitud amb la qual tenim la capacitat d’ajustar les accions a les situacions canviants, ja sigui a través de nous camins no explorats o readaptant a nous contextos formes d’actuar ja existents, que sorgeix a partir d’una mirada crítica i reflexiva a la pròpia activitat, i el treball en col·laboració permet diversificar i enriquir la mirada. Els camins alternatius són un punt de trobada en tres àmbits que poden ser l’inici d’un camí o el final d’un altre: les aportacions de la investigació, la reformulació de les pràctiques de la pròpia tradició familiar i la idea que les persones aprenem a implicar-nos en activitats que tenen una transcendència més enllà de l’escola.
Si ens centrem en la llengua, els autors fan una diferenciació entre la llengua com a activitat de comunicació, de construcció del pensament i del coneixement i la llengua com objecte que s’ha de saber analitzar per dur a terme l’activitat.
En el primer cas, consideren que el pensament i el llenguatge són inseparables en el desenvolupament i en la vida humana, i que l’aprenentatge és el resultat de la participació en comunitats de discursos. Ara bé, en aquesta participació es distingeixen dos moments: un d’inicial molt dinàmic on el llenguatge és un sistema imperatiu que pren la forma de discussió oberta i on es parla per aprendre i un segon en el qual actua com a sistema d’etiquetatge, en el qual es parla per comunicar el que ja s’ha après. Des d’aquest punt de vista, en cada situació seleccionem les formes de la llengua que millor s’adeqüen a la situació comunicativa. Alhora, entenen la llengua com a activitat de comunicació, de construcció del pensament i del coneixement. Per tant, els docents de les matèries no-lingüístiques han d’ensenyar els continguts propis de la matèria i han d’ensenyar com es parla i s’escriu sobre ells de forma apropiada.
Així doncs, tots els projectes que vulguin ser innovadors s’han de plantejar que parlar i escriure són essencials per l’elaboració, l’organització i la comunicació del coneixement i, que els alumnes han de ser agents actius en el procés d’aprendre. Per tant, qualsevol projecte innovador, implica també una innovació en la manera de treballar la llengua.
En el segon cas, es considera que l’estudi de la llengua com a objecte és imprescindible per tenir instruments de reflexió sobre l’ús i per adoptar una posició crítica, tot i que sigui una posició menys acceptada. Dos dels exemples principals de com la gramàtica ens pot ajudar a assolir aquests instruments de reflexió són, per una banda, com el llenguatge escrit ens exigeix mecanismes de cohesió textual que requereixen tenir coneixement de les categories gramaticals i, per altra banda, la diversitat de llengües i l’alfabetització crítica, tenint en compte com cada llengua ha organitzat els seus elements.
Aquesta capacitat de reflexió sobre la llengua no només s’assoleix usant-la, sinó que els docents han d’ensenyar a dur a terme aquesta reflexió i proporcionar instruments perquè els infants puguin fer-la.
Els autors també exposen que la dificultat de la innovació docent no és en un projecte en concret, sinó en situar la innovació en processos dilatats en el temps, orientats al canvi conceptual de l’aprenentatge.
Pel que fa als projectes innovadors, aborden els continguts curriculars d’una manera diferent i, per tant, l’ús que en fan de la llengua, tot i que les dificultats que presenta l’aprenentatge de la llengua no desapareixen, però sí que podem assolir que les solucions adoptades siguin més significatives. Ja que, el projecte aporta un context en el qual adquireix un sentint enfrontar-se a la necessitat d’aprendre llengua per aprendre millor els continguts i trobar la solució al repte plantejat. Per tant, els projectes innovadors tenen un paper rellevant en la formació del professorat inicial i continua a través de l’estudi de casos, on és imprescindible que els docents tinguin la capacitat de reflexionar sobre la pròpia pràctica i la dels altres, i del seu propi aprenentatge.
Cites:
“La innovación docente no es una técnica, tampoco puede considerarse una moda, que, como tal, podría ser pasajera. La innovación en todos los campos de la vida humana es una actitud, es la capacidad de ajustar las acciones humanas a las situaciones cambiantes que se presentan a fin de que cumplan los objetivos que se proponen.”
“Cualquier proyecto que pretenda ser innovador debería pues plantearse que hablar y escribir son fundamento esencial para la elaboración, la organización y la comunicación del conocimiento, lo cual tiene como correlato que los alumnos, como hemos dicho, deberán ser activos en el proceso de aprender.”
“De acuerdo con una perspectiva sociocultural, el aprendiz no aprende del saber del experto sino de las actividades en las que se ve implicado, convenientemente diseñadas y reguladas por el experto.”
Preguntes per a l'autor:
- Si els docents de cada matèria han d’ensenyar els continguts propis de la matèria i com es parla i s’escriu sobre aquesta de manera adequada, han de tenir nocions bàsiques sobre la didàctica de la llengua?
- De quina manera es pot revertir que la innovació sigui l’actitud i la capacitat d’ajustar les accions humanes a les situacions canviants i no sigui una eina de màrqueting de les diferents escoles?
